Des de que vaig començar a tindre inquietuds pel món de la lutheria vaig tindre una concepció màgica d'aquest món. Els llibres, les pel·lícules, els comentaris, la informació que al respecte ens arriba, sempre ens presenten un món envoltat de misteris i secrets. Tots aquests condicionants junt amb les pors de qui comença una nova aventura en un món desconegut, em feien entendre que anava a un lloc màgic i sobretot tancat.

Havia estat abans per Itàlia, però la primera vegada que vaig arribar a Cremona per fer l'examen d’admissió a l’Escola IPIALL A. Stradivari, veia la ciutat com un lloc encantat, un lloc màgic on es respira la lutheria, ja que les històries dels famosos luthiers es reforcen quan vas pel carrer i veus moltes vitrines i darrere està el luthier treballant. En altre lloc pots veure per alguna finestra violins penjant secant el vernís, tendes de ferramentes i materials especialitzats... arribava a un món que jo perseguia i desitjava, que em feia desplaçar-me flotant per la ciutat amb els ulls com a plats.

Després d'eixa primera visita amb ulls només per al mon de la lutheria, acompanyat pels primers amics que vaig fer a Cremona, vaig descobrir els racons del centre històric, el “Duomo” (Seu) amb el “Torrazzo” (campanar de la Seu de Cremona), l'ajuntament amb els pòrtics, els palaus gòtics, l'opera, el palau Alla Ponzone amb el museu d'Stradivari...

Cremona és una ciutat situada a 80 km al sud de Milà i pegada al riu Po. És capital de província i està formada majoritariament per edificis vells de rajola roja, de poca altura i que tenen les finestres cobertes per venecianes. Per la raó de les altures i per la quantitat de jardins que hi han sobretot dintre dels molts palaus, (com es pot veure a les fotos fetes des de la finestra de la casa on vaig viure al nevat jardí del vell palau de luthiers Damiano Chiesa), té una extensió considerable per deixar lloc als seus 70.000 habitants.

L’oratge és prou desagraït ja que a l’octubre apareixen les boires, que arriben a ser molt denses, i que es mantindran quasi ininterrumpidament fins a març. Els majors s’entretenen contant quants dies seguits estan eixe any sense veure el sol, i conten, que han arribat a estar 2 mesos sense veure el sol per a res, només boira i núvols. A aquest ambient hi ha que afegir-li les baixes temperatures d’hivern, jo he viscut allí fins –13ºC dintre de la ciutat, neu, setmanes senceres de pluja cada dos per tres, i per la proximitat al riu, sempre una humitat elevadíssima. Tot açò que fa pensar que l’estiu seria fresquet... un error, allí no corre gens d’aire i a l’elevada humitat se li afegeixen els 35ºC que per les nits es mantenen o baixen molt poc...

Les costums dels seus habitants, excepte les hores de menjar que dinen cap a les 12.30-13 h. i sopen cap a les 20.00h., canvien radicalment d’estiu a hivern. A l’estiu podem sentir-nos com a casa, terraces plenes de gent prenent gelats, pubs oberts, gent pel carrer fins tard, però a l’hivern, donades les condicions explicades, a les 20.00 ja no queda ningú pels carrers i no hi ha lloc on anar perquè tot està mort. Un aspecte que sorprèn al visitant és la costum, com a la resta de centreeuropa, d'anar amb bici per la ciutat. Des de joves estudiants, homes enjaquetats, senyores amb les seues pells, allí no tenen cap problema en anar amb bici a qualsevol part, i es que el centre històric és peatonal i de quan en quan per motius de contaminació també es tanca la resta del centre a tot el tràfic.

En canvi, aquestes desagraïdes condicions climatològiques, faciliten l’existència de moltes organitzacions que donen lloc a una intensa vida cultural, a més de l'opera, teatre, cines i altres ofertes tradicionals, hi han convocatòries d'activitats per a totes les edats, gustos i colors però això si, que sempre s’acaben abans de les 23:00.

A les guies de turistes parlen dels habitants de Cremona com persones prou fredes i un poc d'això si que hi ha. Segurament per ser una ciutat menuda, històricament en lloc de frontera, i encara avui oberta a la invasió encara que siga d'estudiants de tot el mon, s'ha produït aquest proteccionisme que contrasta amb l’esperit dels estudiants venguts de tot arreu per estudiar allí musicologia, lutheria i arqueteria. Estudiants de tot el mon, de totes les cultures i de diferents posicions socials. Tots formem una gran família, fem les nostres festes, compartim pilleries per alterar contadors de llum, aigua i gas, ajudes en els trasllats, en moments de necessitat. Així comença a crear-se el gueto o la família de luthiers, i dintre d'ell, les diferents corrents encapçalades per els grans mestres amb els alumnes i les seues formes de treballar.

Avui, havent-me format en aquest mon, puc dir que un poc de secretisme hi ha, que els mestres a més dels ensenyaments bàsics, ens confien les seues experiències particulars, fórmules, mesures i formes de treballar i que els luthiers formem una espècie de gueto condicionat pels motius explicats així com per la complicitat per la custòdia de la informació que ens han transmès els nostres mestres.

Però al remat, el que importa és treballar amb qualitat i fer bons instruments.

www.violines.info© Llorenç Fenollosa i Gimeno